Per aquesta setmana vàrem recordar que fa un any, va coincidir la nostra sortida programada de dijous, amb el portatge de la Flama del Canigó i va ser una experiència molt emotiva, poder acompanyar al seu tram final als portadors. Aquest any, la Flama arriba en divendres, pel que hem canviat de dia la nostra sortida
Des de la Collada Fonda, fem la pujada al Costabona i desprès baixem fins al Coll de Pal. Ens dirigim fins a la Portella de Rojà (refugi), on esperem l'arribada dels portadors de la Flama. Aquest any, coincidim amb companys de la colla Centpeus, que també van a rebre als seus companys portadors de la Flama. És bo, retrobar companys que feia temps no ens veiem i compartir aquesta diada. Hi arriben per aquest camí, dos focs de la Flama, una va cap a Camprodon i l'altra cap a Setcases
La trobada a la Portella, ha estat molt emotiva, tant pels que esperàvem com per els mateixos portadors, als que hem acompanyat fins a la Collada Fonda. Abans però, a l'alçada de les fonts del Tec, hem fet parada per llegir el manifest al voltant dels focs i fet repartiment de la flama per tota la Vall. Aquest ha estat el manifest escrit pel Conseller de Cultura, Lluis Puig i Gordi:
La flama és foc, és llum, i ens captiva contemplar la dansa que genera enmig de les ombres.
La seva llum il·lumina el camí de les persones que la baixen des del cim del Canigó per repartir-la entre una munió de voluntaris
que l’escampen arreu, i la fan arribar allà on els homes i les dones de bona voluntat volen fer festa.
Més tard, també il·lumina
infinitat de pobles i ciutats quan encenen la foguera, arreu dels Països Catalans, ja que si alguna festa ens fa ser nació completa és
aquesta festa del solstici d’estiu: La nit més curta i el dia més llarg.
I, per si això fos poca cosa, la festa de Sant Joan ens relliga
amb tota la Mediterrània, símbol d’una cultura que no separa, sinó que ens agermana, malgrat que ara aquesta mar sigui la tomba
de tantes persones que escapen de drames i misèries, a la recerca de la llibertat…
El seu foc ens regenera, ens fa reviure les ganes de viure en plenitud el nou estiu arribat (i si pot ser sense incendis), però amb tota la força i el desig que aquest foc cremi tot
allò que és vell, corcat i caducat, ja que de les seves cendres podrà renéixer tot allò nou que desitgem com a poble.
I el paisatge oscil·lant que les flames ens dibuixen i ens insinuen dins la foscor, és un paisatge de natura i cultura que les mans dels homes i les dones de la terra han anat
pintant amb els segles. Les mans que han sembrat camps i vinyes, les mans que han construït amb pedra seca camins, còrrecs, cabanes i orris; les mans que han construït
barques, rais i llaguts per a la pesca i el transport. Mans, en definitiva, que ens han transmès la festa i, també, les mans que ens han acaronat i gronxat en la nostra infantesa.
Deixeu-me que acabi amb els versos finals de la cançó La Nit de Sant Joan, d’un cantant galàctic que té per nom Jaume Sisa, i que diuen així:
Si mireu les flames del foc de Sant Joan / Li veureu les banyes, el barret i els guants
Visca Sant Joan i la flama dels Països Catalans!
